Els canvis

Carta a “La Comarca”

En aquest món solem dir que tot canvia tan ràpidament que a vegades ens costa molt adaptar-nos-hi, i si tenim en compte que els canvis poden ser de tota mena i de petita o gran importància, ens hi adaptem quan són racionals i fàcils i ens costa quan ens comporten moltes dificultats. Un petit, però important canvi ha estat el del nostre setmanari “La Comarca”; inesperadament ha sofert un canvi que quasi el podem qualificar d’espectacular; està en boca de molts ciutadans, de l’agradable sorpresa d’aquest canvi, ens en congratulem, ha estat un canvi en positiu; només de veure les portades ja ens conviden a veure tot el contingut. Hi ha coses que ens agradaria que no haguessin canviat mai perquè estaven molt bé tot i que solem dir: quan una cosa està bé no cal tocar-la, sovint ens equivoquem i fem canvis amb resultats ben negatius, però, a vegades, no són equivocacions, es canvien coses per conveniències poc confessables, i, si el canvi perjudica al comú es converteix en un greuge. Solem culpar als polítics dels canvis negatius, però moltes vegades els polítics són simples executors, els vertaders culpables estan a l’ombra, i finalment solem identificar-los.

Els grans canvis que molts desitgem, ens costaran d’aconseguir: recuperar la nostra independència com a país. Confiàvem en els resultats de les eleccions del 27S, però el resultats han estat un gran goig i una petita alegria; no haver aconseguit majoria absoluta en vots ens ha decebut una mica; això vol dir que la guerra continua, guerra bruta en la que tot s’hi valia, i s’hi valdrà perquè no puguem aconseguir l’objectiu que tants somiem. Pensem que tant sols alguns dels partits que no es defineixen bé, aprofundissin més en la nostra història i menys en el propis interessos, no els costaria tant de definir-se i potser haguérem aconseguit majoria absoluta en vots. L’altra dia li preguntaven al mediàtic sacerdot polonès que viu a Catalunya; Monsenyor Charamsa’: “Reconeixerà el Vaticà una Catalunya independent? i ell deia: “No reconèixer un Estat català seria anar contra els valors europeus de drets humans i contra la Doctrina Social de l’Església. Els catalans tenen dret a l’autodeterminació i el cas català és exemplar, perquè no és contra ningú, és totalment pacífic. És una afirmació de la pròpia identitat que ha madurat i ara és el moment de defensar la pròpia història, la cultura, la llengua, la literatura i les costums. Aquesta fantàstica identitat d’una nació és una riquesa per tota Europa. Per mi els catalans seran sempre exemple d’una democràtica nació europea, fidel a l’esperit europeu de tolerància, respecte i d’unitat en la diferència”.

No puc deixar de pensar en que aquest any commemorem els 75 anys de l’aiguat que, entre moltes altres coses, se’n va emportar el pont de Colom, que simbòlicament unia dos continents, una meravella que diuen que alguns veïns prefereixen que s’hagi canviat per una vulgar passarel-la per tal d’evitar el trànsit. És un altra canvi ben negatiu; i, un altra cas de “Dictadura dels interessos?” El que és segur és que el pont ja no hi és.. Recordo molt bé el pont de Colom, jo tenia 12 anys quan l’aiguat se’l va emportar. Ara, a vegades, m’esplaio contemplant-lo en una fotografia i penso: com és possible que no s’hagi reconstruït? Ens hauria agradat que s’hagués publicat la fotografia que vàrem adjuntar, molts olotins no en deuen saber res de l’existència d’aquell meravellós pont.

Esteve Roura i Punset

15-10-2015