Un parell de dies després de que La Comarca del 3/02/2011, publiqués l’article “Gent d’Olor Hiperactiva” sobre en Lluís Balcells, em vaig creuar amb en Lluís i la Maria al semàfor de davant de l’Hospital; com que jo anava en bicicleta i no ens podíem encantar, tot passant li vaig dir: Lluís s’han deixat moltes coses!. Són les coses més entranyables que no se solen explicar en aquest tipus de reportatges, les de quan érem joves i no tant joves; la millor època de la nostra vida. Penso que ja s’ha dit força tot sobre en Lluís i les seves activitats; és d’aquelles persones que fan país i sempre d’una manera efectiva i desinteressada. Podríem explicar tants i tants fets sobre l’època de postguerra en que la Secció Esportiva de Centre Catòlic era una entitat molt viva i tremendament activa! En mencionaré un parell. En un diumenge qualsevol, l’equip de futbol jugava fora i el de bàsquet també i a més s’havia d’organitzar una carrera de bicicletes, i encara quedaven els suficients efectius per traslladar totes les butaques del teatre dels Catòlics per a col·locar-les al llarg de Carrer Nou i poder fer algun diner; s’havia de pagar una pesseta per poder asseure-s’hi els espectadors i quan s’havia acabat la carrera tornar a traslladar i col·locar bé les butaques, ja que a les cinc de la tarda hi havia sessió de cinema. Ho fèiem, tot i saber que ben pocs col·laborarien; la majoria dels seients quedaven buits.
De més grans, de tant en tant fèiem un sopar a La Deu; hi anàvem en taxi i tornàvem a peu per arribar als Catòlics completament serens i païts. Com que n’hi havia uns quants que festejaven, si feien tard havien de pagar una pesseta per cada minut de retard sobre l’hora convinguda per agafar el taxi davant de l’Ideal. Va arribar un moment en què el responsable de recollir les multes tenia molts diners – hi havia qui s’estimava més fer un quart tard per tal de poder estar amb l’estimada – i vàrem decidir fer una bacanal romana, tots disfressats i, com era natural, en aquella època, sense senyoretes. Ens en quedà un cert remordiment; eren temps en que era pecat malbaratar el menjar – sempre ho hauria de ser. Es continuaren aquells sopars per a celebrar els bateigs: si era nen regalàvem una pilota i si era nena una nina. Després del sopar solíem anar a can Basil i banyar-nos, tal com havíem o havien vingut al món; també sabíem fer alguna imprudència. Quan va morir en Francesc Fajula, als 36 anys, s’acabaren els sopars, ningú es va atrevir a organitzar-ne cap més. En el llibre Els més dimonis del Centre Catòlic s’hi conten moltes anècdotes d’aquella època en que en Lluís Balcells i l’Amadeu Castells eren els més actius per a organitzar el que convingués.
Esteve Roure i Punset
14/04/2011
