Un cinc de maig de 1934, el malaguanyat arquitecte Bartomeu Agustí i Vergés – 1904/1944 — va parlar al Centre Obrer sobre l’enunciat d’aquesta nota. Una de les obres més significatives d’aquest important arquitecte la tenim a Olot, “La casa dels nassos”, batejada així d’una manera inconscient, sense adonar-nos de la seva racionalitat. Sobre un terreny en forma de trapezi s’hi traçaren rectangles, o sigui, en el seu interior no hi ha cap habitació irregular, com podria semblar en contemplar la façana. Vaig adonar-me’n no fa pas gaire i ben segur que molta gent no se n’ha adonat encara, altrament no se li hauria posat un nom tant inadequat. En Bartomeu formava part del Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, era militant d’Acció Catalana i afiliat a la CNT, suficient per ser empresonat en acabar la guerra, com molts altres tècnics, gent dedicada a la docència i intel·lectuals, que varen haver d’exiliar-se per no ser objectes de represàlies, desterrats o executats per la simple raó de no pensar com els vencedors de la guerra. En patir una greu malaltia, la família d’en Bartomeu aconseguí treure’l de la presó, per morir al cap de poc.
Podríem canviar el títol i dir “El passeig per passejar i el passeig monument”. És evident que els tècnics que han projectat el passeig del Firalet (Bisbe Guillamet) han volgut fer un monument i se’ls ha autoritzat a fer-ho, i això comporta una desvirtuació de les funcions que ha de tenir un passeig, ja que en aquest “monument” que s’ha fet, passejar-hi és incòmode i perillós a causa de les llambordes cantelludes, tot i que s’hi han marcat uns camins llisos totalment irracionals, tota vegada que el vianant sempre busca la direcció més curta per arribar al seu punt de destí. Poden uns tècnics fer una obra pública, pagada amb diners públics, que només sigui aprovada per l’equip de govern d’un Ajuntament? Sempre he pensat que aquestes obres haurien de ser aprovades en una consulta al poble, com passa en els països civilitzats. No s’hi val a dir que s’han fet coses bé — faltaria més, per això cobren – i que compensen el que s’ha fet malament. Si una persona o una entitat comet una gran estafa que afecta a molta gent i alhora ha fet petites bones obres, els podem eximir del seu gran pecat, adduint que una cosa val per les altres? Els que han fet l’estafa han de restituir el que s’ha estafat; nosaltres haurem de patir de per vida els disbarats que s’han fet, ningú rectificarà res. Sempre que en tingui ocasió tornaré a criticar l’estafa i la irracionalitat del passeig “monument”, i la vergonyosa empastifada del que era el bell i tranquil Puig del Roser, per tal de recordar-ho perquè no es torni a ensopegar amb la mateixa pedra – mai més ben dit.
Esteve Roure i Punset
5-05-2011
