Quan feia una carta cada setmana i la publicaven, vaig pensar en fer un encartament especial en un setmanari local: incloure una còpia de la síntesi de la història de Catalunya que sempre porto a la cartera, per a consultar o donar si ve al cas. Començava a moure’m mentre passaven els dies i em vaig fer la següent reflexió: Les coses quan es regalen, sense més ni més, no els hi solem donar massa valor, i això em va fer desistir del projecte per estudiar un altra sistema: posar-ho a la venda cobrant el cost d’imprimir el full. A qui li puguin interessar els trobarà al quiosc de la plaça Clarà.
Per poc que coneguem la nostra història, la recuperació de la independència d’aquesta dissortada Catalunya nostra no ens pot pas deixar indiferents, i, si la coneixem una mica més del que normalment es coneix o s’hauria de conèixer, ens adonarem que podríem recuperar les nostres constitucions, hi tenim dret – més antigues que les angleses, deia en Pau Casals –, que ens arrabassaren el 1714, i tornar a ser una petita nació comparable a unes quantes d’Europa que són les que funcionen millor. Si fóssim el vint-i-vuitè estat de la Unió Europea ocuparíem el dotzè lloc en quan a PIB. Els castellanistes diuen que la nostra independència és impossible, sense explicar quasi mai les raons que els fan estar tant segurs – només els fanàtics i els curts de gambals estan segurs de les coses, diuen. De tota manera, quan vingui el moment de decidir, que vindrà, no ho dubto pas, hi pot ajudar molt si tenim en compte que hi ha catalans que fan com els matxos o muls, – híbrid de guarà i euga o viceversa –, quan els toques la “bossa” tens d’immediat la cossa com a resposta; és una dita dels nostres besavis. Els castellans –hem de tenir sempre present que el que en diuen Espanya no és res més que una prolongació del regne de Castella –, els castellans, dèiem, són insadollables, com han demostrat històricament; vulgues o no tots som una conseqüència del nostre passat. Sembla que als castellans la història els va treure l’imperi del mapa, però no del cap. Ara, a la meva edat, en que poques coses em poden il·lusionar, no deixa de ser extraordinari pensar que podem deixar de ser dependents. Hem de recuperar el sentit de país i potenciar les virtuts que sempre hem tingut com a poble. Hi ha qui pensa que la independència pot perjudicar el seu negoci o situació i altres que pensen tot el contrari; per tant, no sabem de segur si hi ha més independentistes que dependentistes; ho sabrem quan arribi l’hora de la veritat.
Esteve Roure i Punset
18/08/2011
