És un plaer llegir mossèn Ballarin. Dissabte passat parlava del Barça i del seu amic Jan; aquest Barça que només li falta ballar el minuet amb la pilota, deia. “Sóc amic del Jan, li conec les girades. Però no entenc com li tenen jurada amb un ressentiment que arriba a acarnissar-s’hi per deixar-lo pelat i perdut”; lloa l’actitud de mestre Pep donant la cara per en Laporta i demanant la pau, i acaba: “el Barça abans que les nostres miserietes”
Això m’ha recordat els anònims que vaig rebre ara fa un any i que m’incitaven a anar contra en Laporta. Com que el primer estava escrit – llevat els retalls de diari – en català i els últims en castellà, vaig suposar que els anònims havien estat tramesos per un botifler. La junta actual va rebre en “herència” el millor Barça de la història i sembla que això els incomoda; admirat en tot un món que no es cansa de lloar-lo, especialment al seu entrenador, en Pep Guardiola; tot i que els de les altres seccions també són extraordinaris: el Barça ens fa bons deia l’altra dia un d’ells.
No vaig fer cas dels anònims, no es pot bescantar a les persones pel que no han fet bé encara que en tinguem la certesa – des de que es va inventar la comptabilitat creativa he dubtat sempre dels “mestres comptables” — i tots solem tenir moments fluixos sobre el nostra comportament. Altra cosa és quan tenim les obres davant dels nassos, “Solet architectus esse optimus propriorum operum demolitar” “L’arquitecte sol ser qui millor sap destruir la seva pròpia obra” – Petrarca. El que no em cansaré mai de criticar són algunes de les dissortades obres que últimament s’han fet a la nostra ciutat: edificar innecessàriament el Puig del Roser, lloc emblemàtic de la ciutat, com el que més, i a més, amb un cost molt elevat pel seu manteniment; és un soterrani. Transformar el Firalet en una altra obra per destruir. Partir el carrer lateral del Passeig de St. Roc, anteposant l’interès particular al general, per a evitar la circulació dels cotxes per davant dels pisos d’alt standing – progressisme pur (?) –, quan era l’entrada natural i sempre ho havia estat, al barri de St. Roc, i a conseqüència d’això convertir el barri dels Desemparats – mai més ben anomenat – en autovies ràpides d’entrada i sortida al dit barri de St. Roc. Espero i desitjo, no haver de lamentar algun accident irreparable al barri dels Desemparats; encara hi som a temps per rectificar aquest desori. Aquesta és part de la “herència” que ens han deixat els del PSc, que no solen tenir “ni cap ni centener”.
Esteve Roure i Punset
02/10/2011
