La caça i la pesca
No estaríem al dia si en aquest dissortat país i en aquests moments, no parléssim de caça, de caça i de caza mayor. Em deia una vegada un amic: A pagès, quan venia el diumenge, la mestressa solia dir al marit: hauries d’anar a caçar un conill, com que és diumenge faríem arròs. L’home agafava l’escopeta i al cap de poc tornava amb el conill. No és el cas quan es té la fòbia de la caça o la pesca al cap; com el meu avi Josep, que sovint deixava la feina per anar a caçar i és per això que li deien en Caçala – quan preguntaven per ell a casa seva sovint els deien: és a caçala — i a mi, de molt jove, la gent gran em deien en Caçala petit. L’avia Maria, que era una santa, s’aixecava a les cinc del matí per anar a oir missa i en arribar a casa posava l’olla al foc – olla de bronze que va d’hereu a hereu, molt ben polida i amb un alt peu forjat pel pare — per fer l’escudella i carn d’olla de cada dia, mentre es feia càrrec de la fabricació de barretines, dels set fills – altres tants havien mort, normal en l’època – i dels tres nebots que havien quedat sense mare; un d’ells beatificat i amb una placa a la dreta de l’entrada de l’altar de la Puríssima a l’església de Sant Esteve, el pare escolapi Enric Canadell Quintana. En el seu moment, quan la família em va demanar que anés als escolapis per tal de reservar lloc a la cerimònia de beatificació a Roma, vaig fer notar al pare rector que la santa va ser l’avia Maria, al pare Enric el varen matar durant la guerra del 1936 si us plau per força; no va poder triar. El pare rector em va dir: l’església és molt sàvia i és per això que va establir la festa de Tots Sants, com volent dir que l’avia Maria hi estava inclosa.
El meu pare estimava molt la naturalesa i desestimava la caça, i jo, de molt jove, vaig provar una vagada de caçar i pescar. Com que era una època que s’havien de carregar els cartutxos, ho vam fer amb un amic; disparava de pla i no tocava cap ocell, fins que vaig posar l’escopeta ben vertical per disparar a un ocell que estava en una branca d’un gran arbre; quan vaig veure l’ocell mort a terra en vaig tenir un remordiment, igual que el primer peix que vaig pescar i torturar per treure-li l’ham de la boca; mai més vaig cometre semblants crueltats. Quan sento a aquests grans caçadors que van pel que en diuen la caça major, amb armament sofisticat i protecció de tota mena, penso: si de mi depengués els donaria un “taparrabos” i un punyal com en Tarzan i els engegaria a la selva tot dient-los: Apa, caceu les “peces” que us plaguin.
Esteve Roure i Punset
07/06/2012
